ELS SOLOS

FotorCreated

Martina Alcobendas (Barcelona) -. Un solo no només és una peça individual que es presenta davant el públic. Un solo és un retrat. Com a tal, requereix tècnica i creativitat, però també consciència. 17 solos, 17 històries. Aquest és el plantejament que Ona Mestre i Laura Vilar van fer als seus alumnes per a la creació de les peces que van presentar a NunArt Guinardó el dia 20 de febrer de 2016.

17 solos, 17 històries

  1. La densitat del ser, Florència Vila. A la dansa, densitat i velocitat no estan renyides. Florència Vila ho demostra amb una coreografia precisa i intensa que analitza el paper d’allò físic en el moviment del cos humà.
  2. Niu, Berta Vilarrassa.  La coreografia és el fil conductor d’un missatge de valentia i coratge: cal no tenir por de la incertesa que sempre acompanya el canvi. En paraules de la seva autora, el que cal fer és “obrir les ales i alçar el vol”.
  3. Indecisión, Cristina Guardiola. La interacció amb l’espai forma part de la coreografia d’Indecisión, un solo sobre les dicotomies.  “¿Dúo o solo? ¿Tierra o aire? ¿Liberar o bloquear? ¿Locura o calma”, es pregunta la ballarina. Potser de vegades és millor, senzillament, deixar-se portar. “Lo importante es ir improvisando tu propio camino”, declara, en descriure la seva peça.
  4. What it takes to move forward, Nerea Martín. Amb una coreografia energètica i desacomplexada, Nerea Martín ha coreografiat la que ha estat la seva pròpia revolució: passar de ser una “nena bona” a una “dona forta que confia, s’atreveix, es radicalitza i arrisca”.
  5. Fils, Laila Aldeón. La vida és una xarxa de fils. “Fils que subjecten, fils dels que pengem, fils que movem per aconseguir el que volem”, subratlla Laila Aledón. Des d’una coreografia elegant i subtil, Fils posa de relleu que les connexions, les accions i les dependències construeixen la nostra identitat.
  6. Papercup hope, Pamela Raddatz. Tirar endavant sempre representa deixar alguna cosa enrere. A partir d’aquí, Pamela Raddatz creu que hi ha dos camins possibles: els sentiments o l’apatia. Escollir els sentiments significa escollir el patiment, la tristesa, la por. Però també l’esperança. D’aquesta reflexió neix Papercup hope.
  7. Sortilegio, Chiara Beschizza. Sortilegio és una peça d’autoexploració. Una finestra a la personalitat de la seva autora. La peça reflecteix una història de creixement personal on el punt de partida és preguntar-se sobre la pròpia identitat.
  8. Ruta, Karen Mora. El paisatge i la seva relació amb el ‘jo’ són les constants d’aquesta coreografia. Avançar, per a Karen Mora, és transformar-se. Dins del paisatge, però també amb ell.
  9. Past tense, Sandra Sotelo. Past tense és una peça metatextual. Com interpreta l’autor la seva pròpia obra? Com es converteix, en el moment de la interpretació, en algú diferent de qui l’ha composada? Aquestes són les incògnites que guien la coreografia d’un cos que, en paraules de l’autora “entén en què consisteix el fet de ser rellevat”.
  10. Cos lletrat, Edu Tabueña. Amb una combinació entre teatre i dansa, Edu Tabueña convida el públic  a entrar en un espai de reflexió on el ballarí s’enfronta a les seves pors a fi de descobrir qui (o què) és. La Faula de la Mantis de Jacques Lacan inspira la coreografia i el text de la peça.
  11. Do, Tanit Gómez. A través d’una coreografia harmònica, de moviments suaus i pausats, la intèrpret explora la transició entre el camí i el buit. Així resumeix l’autora la seva peça: “Transito”.
  12. En el borde del abismo, Katia Derevyanko. A través de la interacció amb espai i música en directe, Katia Derevyanko adreça un missatge simple i profund a l’audiència: “Suéltate y disfruta del salto”.
  13. Leap, Anna Lombart. “Per ser gran has d’aprendre a ser petita”. Aquesta és una de les frases que sona mentre Anna Llombart interpreta el seu solo, una peça que combina dansa contemporània, body percussion i dansa teatre. El resultat posa de relleu “el trànsit entre la víctima confosa i pidolaire” i “el reconeixement de la pròpia essència”, segons l’artista.
  14. [Somos], Nacho Cárcaba. “Increíble”. Així descriu Nacho Cárcaba l’experiència d’haver format part del Grup de treball, per segona vegada consecutiva. “Es un proceso para irte encontrando a ti mismo. Es vida”, afirma. A la seva peça, el ballarí explorava la relació del ‘jo’ amb l’instint, la raó i els altres.
  15. Solo en procés, Elena Zendrera.
  16. Una realitat invisible, Helena Martín. La intèrpret entra a la sala amb la boca tapada amb un esparadrap i un abric. A l’esquena, hi du enganxats els logotips de les empreses més emblemàtiques de la societat de consum (Movistar, Disney o Apple entre elles). “Dones treballadores, hipotecades i explotades per les grans empreses (…) On quedem tu i jo?”, es pregunta.
  17. Reaccionari, Lidia Bolaño. Reaccionari és un “diari d’accions”. Una peça que va de la precisió i l’acció mil·limetrada a la llibertat. Per a la ballarina, el procés és “oposar-se, acceptar, dubtar, opinar, tirar-s’hi de cap o retirar-se”. La segona part de la peça va incloure una actuació de guitarra en directe.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s