Roser López Espinosa: dansa, cos i poesia

5047640906_d49c4a91f5_n

Roser López Espinosa. Crèdits de la imatge: http://www.flickr.com

Ariadna Bruguera (Barcelona) -. Roser López Espinosa (Granollers, 1980) és una ballarina i coreògrafa que ha dut les seves creacions per tota Europa, a més de països com Argentina, Panamà, Japó o Canadà. Graduada en Dansa Contemporània per la MTD Theaterschool d’Amsterdam, el 2005 rep una beca que li permet entrenar amb l’ex entrenador olímpic de la Selecció Espanyola de Gimnàstica Jaume Miró.

L’any 2011 és considerada, per la revista de dansa Susy-Q, com una de les cinc ballarines joves més prometedores de l’Estat espanyol. Dos anys més tard, el seu talent arriba al Mercat de les Flors amb una cooproducció anomenada Lowland, espectacle que encara avui segueix de gira internacional. Actualment és artista associada a La Caldera (Centre de creació de dansa i arts escèniques contemporànies de Barcelona) i professora al Conservatori Superior de Dansa de l’Institut de Barcelona, a més d’impartir cursos dins i fora del nostre país. Combina la seva feina diària amb la creació d’una peça per a l’escola d’Amsterdam on es va graduar.

De la seva trajectòria com a ballarina és destacable que l’any 2012 va col·laborar amb Cesc Gelabert i el cineasta Isaki Lacuesta en un projecte anomenat Tranç. Dos anys més tard balla en la reposició de l’espectale Frida d’Amèlia Boluda, com a integrant del Ballet Contemporani de Barcelona al festival GREC. L’any passat va estrenar Novembre en coproducció amb Dansateliers Rotterdam i el Sâlmon festival al Mercat de les Flors.

Anuncis

360º DANZA CONTEMPORÁNEA: fer de la dansa un art

La història de 360º, explicada pels seus protagonistes

Martina Alcobendas (Barcelona) -.  360º DANZA CONTEMPORÁNEA és una companyia  fundada l’any 2013 pels ballarins i coreògrafs veneçolans Jhosmar Chitty, Oswaldo González i Alexis Sulbarán a Barcelona. Tots tres són ballarins consolidats al seu país d’origen, on han rebut diversos premis de distinció a la seva carrera acadèmica i artística. Abans de traslladar-se a Barcelona per tal de continuar els seus estudis a Àrea, des de 2005 treballen junts en diversos espais de creació i companyies de dansa contemporània. “Després de tants anys, es crea com un acoblament corporal”, declara Jhosmar. “De vegades no necessito dir-li el què vull; la manipulo, i surt sol. Ens passa a nosaltres dos i també amb el nostre company Alexis”.

Actualment, 360º DANZA CONTEMPORÁNEA està en vies d’expansió. Per al seu proper projecte comptarà amb un total d’onze ballarins. El cos de ball fix és de cinc: els tres fundadors i les ballarines Marta Tejada i Catherine Stuyt. “Per mi en serien 50, o 100”, comenta Jhosmar. Però nosaltres, com la majoria d’agrupacions independents que es dediquen a la dansa contemporània, no tenim ingressos suficients per a mantenir un elenc tant nombrós. “És una meta. Un objectiu. L’important és creure en el que fem, d’aquesta manera hi podrem arribar algun dia”, assenyala Oswaldo. Un altre dels seus reptes és la creació d’un llenguatge corporal que el públic arribi a associar amb la companyia. 360º DANZA CONTEMPORÁNEA aspira a convertir el moviment en una obra d’art d’autor. A fer de cada peça una obra d’art global, que parteixi d’allò conceptual i des d’allà s’extengui a allò físic.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Mira l’entrevista sencera a Youtube.

Quim Vilagran i Romain Chat: “EL OTRO és la nostra primera peça professional”

Martina Alcobendas (Barcelona) –. Quim Vilagran (Girona, 1978) i Romain Chat (Lyon, 1980) defineixen com “atípica” la seva trajectòria com a ballarins. En Quim és biòleg i en Romain químic. Els dos van començar la seva formació artística sent adults i, atrets pel moviment, van traslladar-se a Barcelona. Allà participen a diverses activitats organitzades pels principals centres de creació de Barcelona. “Vam coincidir en molts tallers sense avisar-nos abans. I vam notar un interès comú”, comenta en Romain.

La coincidència decisiva es produeix a Nunart, dins del grup de formació dirigit per la ballarines i professores Laura Vilar i Ona Mestre. Allà neix el que en Quim i en Romain defineixen com l’inici d’un “viatge“. Hores de conversa, dies d’assaigs i setmanes de treball cristal·litzen finalment en EL OTRO, la primera peça de la parella. Però el vertader boom per als ballarins es produeix quan presenten el projecte al col·lectiu GRUA (Grup de Recerca d’Universos Artístics). EL OTRO guanya el premi del públic a l’edició 2014 del certamen “Caravana de Tràilers“.

Experimentació, innovació i introspecció són els tres eixos que composen el que Quim Vilagran i Romain Chat anomenen “democratització de la dansa”. Més moviment i menys virtuosisme. Més realitat. Més veritat. Aquesta és el missatge que, des de 2014, en Quim i en Romain llancen al públic cada cop que pugen a l’escenari.

DSC04928

A l’esquerra, Romain Chat. A la dreta, Quim Vilagran. Crèdits de la imatge: Ariadna Bruguera.

Akram Khan, coreògraf multicultural

Akram Khan

Akram Khan, Londres (2010).

Júlia Canals (Barcelona) -. Akram Khan és un dels coreògrafs i ballaríns britànics més reconeguts a escala internacional. La integració d’estils de ball d’arreu del món és el tret més característic de l’estil de Khan, descendent d’una família de Bangladesh.

Amb tan sols set anys d’edat, i sense haver acabat de perfilar bé les tècniques bengalís, comença a interessar-se professionalment per la dansa. És aleshores quan coneix i explorar a fons una disciplina de la dansa que marcarà tota la seva carrera: el Kathak, considerat un dels vuit balls clàssics hindús.

A partir del 1994 descobreix la bellesa de la dansa contemporània a la Universitat de Montfort. Allà s’interessa per les noves formes de moviment, la qual cosa l’impulsa a seguir explorant les dinàmiques de la dansa moderna. Dos anys després, acaba els seus estudis a la Nothern School of Contemporany Dance de Leeds, on treballa tècniques com la Graham, el Cunningham i l’Alexander, entre d’altres.

La seva primera creació en solitari és Loose in Flight (1995). Per primera vegada, Akram Khan trepitja l’escenari i hi deixa la seva petja d’identitat més característica: la multiculturalitat. Al profund coneixement del ballarí dels passos més tradicionals de la dansa primitiva s’hi suma el seu domini de les tècniques apreses a Leeds.

L’any 2000 funda la seva pròpia companyia de ball, batejada amb el seu nom. El projecte, però, neix un any enrere, a partir de la conversa que Akram Khan i l’ex ballarí Farooq Chaudhry varen mantenir l’any 1999, al foier del  Queen Elizabeth Hall de Londres. La fundanció de la seva pròpia companyia també marca l’inici de la seva carrera com a coreògraf d’èxit. Colabora amb artistes com Nitin Sawhney, amb qui creà Kassh (2002), nombrat el millor espectacle a França aquell mateix any;  amb Hanif Kureishi, dels que va resultar la peça de A God of small tales (2003); i amb Sidi Larbi Cherkaoui, entre d’altres,  amb qui produeix Zero degrees (2005).

El ballarí ha rebut nominacions en certàmens de dansa de tot el món, tant per les seves creacions com a coreògraf com per les seves interpretacions com a ballarí. En total, ha guanyat més de dinou premis i actualment és una de les apostes més segures dels escenaris europeus. L’any passat, va optar al Premit Butaca de Dansa per Torobaka, peça creada juntament amb Isaac Galván.

 Chotto Desh, el darrer espectacle que el ballarí va presentar al Mercat de les Flors, va tenir una gran acollida entre el públic català. D’inspiració llegendària i ambientació fantàstica, Chotto Desh recrea un món simbòlic on la natura, l’ésser humà i la música formen part d’una sola cosa. El fil conductor de la peça és un conte de l’escirptora índia Karthika Nair.

Los Corderos SC, creadors d’un “teatre bastard”

_DSC0430.jpg

David Climent i Pablo Molinero, Los Corderos SC.

Júlia Canals (Barcelona) .- Los Corderos SC és una companyia teatral valenciana coneguda per ser un  referent del teatre contemporani. El grup va ser creat el 2003 per dos únics integrants: David Climent i Pablo Molinero, que ja havien coincidit abans en diverses ocasions. Els dos artistes es van conèixer a la Universitat Jaume I de Castelló, on van participar en el grup teatral La Casual (1994), vinculat a la universitat. Posteriorment, van treballar junts per diferents companyies teatrals com ara Danaus, El Teatre de l’Home Dibuixat, Pikor Teatro, La Fura dels Baus, Corp Rompu i Sol Picó Compañía de Danza, entre d’altres.

La seva primera obra va ser Crónica de José Agarrado (2003), a la que s’hi va sumar la ballarina i coreògrafa Pilar López. Durant el 2005 van produir Shakespeare Meeting-point, com a encàrrec del Festival Shakespeare de Santa Susana.  Més tard van continuar la seva carrera professional amb obres com ara El hombre visible (2007), Tocamos a dos balas por cabeza (2008), A la intemperie – una peça urbana en la que únicament van participar com a intèrprets –, El mal menor (2010) –  amb la col·laboració del Mercat de les Flors, entre d’altres – i El cielo de los tristes (2011). Les seves últimes obres han estat ULTRAinocencia i la Banda del fin del mundo.

Totes elles són testimonis de l’estil únic i incomparable de Los Corderos SC. La companyia teatral és reconeguda mundialment per haver creat un llenguatge únic caracteritzat per la fusió entre tots els tipus de comunicació possible i la combinació de diferents tècniques i disciplines escèniques: text, dansa, acrobàcia, tècnica de clown, so, llum, ritme, espai, entre d’altres. D’aquesta manera, han creat el que ells mateixos anomenen “teatre bastard”: un teatre lliure, que se surt dels convencionalismes.

Les seves creacions giren entorn la naturalesa de l’ésser humà amb la finalitat de qüestionar els conceptes que la humanitat ha interioritzat com a estables al llarg de la història. L’objectiu de la companyia és aconseguir resultats “imprevisibles” i “desconcertants” a través de la implicació emocional i física dels mateixos artistes però també del públic. Però el més característic del seu estil és el llenguatge escènic, la importància que donen a la interrelació entre la paraula i el cos.

Tals peculiaritats no podien quedar buides de reconeixement. I és que varies de les seves creacions han estat premiades: al 2006, la Crónica de José Agarrotado va rebre el Premi Aplauso Sebastià Gasch; El mal menor va rebre el premi al millor muntatge teatral del Premi Unnim de Teatre (2011); al 2011, els van guardonar amb el Premi al millor espectacle del III CENIT (Certamen Nuevos Invvestigadores Teatrales); i, finalment, El cielo de los tristes va rebre el Premi FAD Sebastià Gasch (2013).

Los Corderos SC gaudeixen de reconeixement mundial ja que algunes de les seves obres han circulat per teatres d’arreu del món. Crónica de José Agarrotado va ser interpretada a diferents escenaris del Brasil com el Festival Internacional Cêna Contemporânea de Brasília, el Teatro SESC Santana de Sao Paulo, el Festival Internacional de Londrina i FIDAE-Festival Internacional de Artes Escénicas de Montevideo.

George Balanchine, el coreògraf més influent del ballet modern

Júlia Canals (Barcelona) -. George Balanchine (1904 – 1983) és un ballarí i coreògraf americà d’origen rus. És considerat una de les figures més representatives de la dansa ja que va ser un dels fundadors del ballet neoclàssic.  La seves creacions estan influenciades tant pel ballet clàssic com per la seva vessant més moderna. Des del tradicional Marius Petipa (Don quixot, Paquita, El llac dels cignes) fins al vanguardista Kasyan Goleizovski. També és conegut per ser el fundador del New York City Ballet, una de les companyies de dansa de més renom a escala mundial.

La seva obra és molt extensa. A la dècada dels vint, Balanchine va tenir una lesió al genoll que va paralitzar la seva carrera com a ballarí per un bon temps. És aleshores quan es comença a dedicar-se plenament a la creació de peces de ball, fins a arribar a l’exitós nombre de 425 obres. La primera de totes va se La nuit (1920) i va acabar amb Noah and the flood (1981), dos anys abans de la seva mort. Entre elles, cal destacar Serenade (1924), el primer ballet del món sense argument, Apolo (1928) i Jewels (1967).

“Ballar és fer visible la música” – Geroge Balanchine

Com a coreògraf, Balanchine té un estil personal i inconfusible. Totes les seves creacions representen una combinació entre influencies russes i americanes amb la finalitat de crear un nou estil únic. Però la seva excepcionalitat com a director i creador va més enllà del resultat final. Cal destacar una peculiaritat en el procés de les seves creacions: totes elles neixen a partir de la música. Gràcies al gran coneixement musical de Balanchine, les seves peces sorgeixen de l’adaptació del moviment del cos a la música de grans compositor com Johann Sebastian Bach o Igor Stravinsky. 

A tot això, cal afegir que el seu caràcter emprenedor el va portar a fundar fins a cinc companyies de ballet diferents, totes elles de la mà de Lincoln Kistein: The Young Ballet, The Ballet Society,  Los Ballets, The American Ballet i American Ballet Caravan.

Pere Faura i la dansa pop

Captura de pantalla 2016-02-06 a les 18.56.55.png

El ballarí Pere Faura a l’espectacle Sin baile no hay paraíso. Crèdits de la imatge: Frederic Montornès.

Martina Alcobendas (Barcelona) -. Pere Faura (1980, Barcelona) és molt més que un ballarí i coreògraf. Abans de graduar-se a la School for New Dance Development (SNDO) d’Amsterdam el 2006, Faura va estudiar música al Conservatori Municipal de Barcelona durant 10 anys, va formar-se durant dos més com a actor a l’Institut del Teatre, va cursar estudis de dansa contemporània a Àrea i va estudiar un any de Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona. No en va, Faura es defineix a si mateix com un performance artist. La llista de produccions en què ha participat, tant fent de ballarí com de director o coreògraf, és amplíssima. Sin baile no hay paraíso, Streaptese i Bomberos con grandes banderas són, tanmateix, les peces més representatives de la trajectòria de Faura com a director i ballarí.

Sin baile no hay paraíso, que va arribar al Mercat de les Flors l’abril de 2015, va ser aplaudida unànimement per la crítica. L’ espectacle va rebre una nominació als Premis Butaca el mateix any que també van concórrer al certamen com a aspirants als premis de dansa la companyia Akram Khan i Israel Galván per Torobaka, Marcos Morau (La Veronal) per Islàndia i la companyia Sharon Fridan per Caída libre.

En aquesta peça, Faura reivindica el paper de la música disco, els streaptease i els musicals nord-americans com a part de la seva personalitat artística. Tampoc no hi faltaven els clàssics. A més d’interpretar i reinventar coreografies de John Travolta (Saturday Night Life) o Gene Kelly (Cantant sota la pluja),  Faura va atrevir-se amb la mítica Mort del Cigne de Maya Plisetskaya, tutú inclòs, i amb Fase de Rosas danst Rosas.

Bomberos con grandes mangueras (2010) i Streaptease (2009) són creacions més políticament incorrectes. La primera, en paraules del propi Faura, recrea “l’imaginari pornogràfic com a pràctica coreogràfica” amb música de Vivaldi. A la segona, el ballarí explora els paral·lelismes entre l’audiència i el voyer per mitjà de tècniques importades de la videodansa o el teatre. Ambdues han estat produïdes a Amsterdam i, des de la seva estrena, s’han representat a tota Europa en més de 4 i 9 idiomes diferents respectivament.

“La dansa contemporània s’ha pres massa seriosament a ella mateixa durant molt de temps”, va declarar l’artista a Time Out l’any passat. “Crec que cada peça ha de ser un diccionari i un conte en ella mateixa. Ha de proposar un llenguatge i articular un discurs amb aquell llenguatge”. Faura, que va començar actuant a musicals, sap bé de què parla. A més del teatre musical, i abans d’arribar a la dansa contemporània, va formar-se en les disciplines del claqué i la dansa clàssica. Això el converteix en un artista polifacètic, capaç de fusionar els estils més diversos en una coreografia plena de gestos de complicitat als referents de la seva generació.

Continua llegint

Sol Picó: dansa, coreografia i direcció

Captura.PNG

Sol Picó a l’estrena de ‘Cita a Ciegas’. Crèdits de la imatge: Ariadna Bruguera.

Ariadna Bruguera (Barcelona) .-  Sol Picó (Alcoi, 1967) és una ballarina i coreògrafa valenciana. La dansa clàssica, l’espanyola i la contemporània són les tres disciplines més habituals en les seves creacions artístiques.

Malgrat l’any 1988 va crear la seva primera companyia, anomenada Danza Robadura, és amb la Companyia Sol Picó (1994) amb la que ha anat creant el seu segell artístic personal. Els títols de les creacions i el llenguatge interpretatiu i creatiu que empra la ballarina denoten la particularitat de les seves obres. Razona la vaca (1995), Bésame el cáctus (2001), La dona manca o Barbie Superestar (2003), Sirena a la plancha (2008) i Petra, la mujer araña y el putón de la abeja Maya (2011) són només alguns dels exemples de les peces que configuren el repertori de la coreògrafa valenciana.

Picó va formar-se, entre d’altres, al Movement Research de Nova York. Va ser a la ciutat nord-americana on va poder col·laborar, durant els primers anys de la seva formació, amb d’altres companyies i coreògrafs d’arreu, com ara Rayo Malayo Danza o la companyia Arte Total Los Rinos.

La Companyia Sol Picó va ser resident de dansa al Teatre Nacional de Catalunya durant el període de l’any 2002 al 2004. Durant els 22 anys de recorregut que du la companyia, Picó compta amb l’experiència d’haver actuat en més de 900 representacions a 25 països diferents. Però la línia que continua mantenint-se en les seves obres, inclús després d’haver trepitjat tants escenaris, és la de la mescla de diferents gèneres, sempre guardant un racó per l’humor.

La companyia de l’alcoiana és una de les més reconegudes del nostre panorama actual. D’entre la vintena de reconeixements que ha rebut, en són destacables:

  • Premi Nacional de Dansa de Catalunya.
  • 7 Premis Max.
  • 3 Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana.
  • 2 Premis Butaca.
  • Premi FAD Sebastià Guasch.

Sonia Rodríguez: coreògrafa, directora i ballarina

soniarodriguez

Crèdits de la imatge: Sonia Rodríguez

Ariadna Bruguera (Barcelona) -. Sonia Rodríguez (1974, Las Palmas de Gran Canaria) compta amb un ampli reconeixement internacional. Des que va iniciar-se en el món de la dansa ha participat en diversos projectes d’arreu del món com a coreògrafa, ballarina i, fins i tot, professora.

Comença la seva carrera professional el 1992 participant com a intèrpret a diferents companyies europees. Algunes d’elles són Provisional Danza (Madrid 1992-1996), Charleroi Danses (Bèlgica 1996-1998), En-Knap (Eslovènia 1999-1998) i Gissela Rocha (Zurich 1999). No va ser fins el 1999 que va començar la seva professió com a ajudant de corògrafa de la mà de Rui Horta, Alemanya.

El 2002 va ser l’ any que va donar un gir definitiu a la seva carrera. A banda de treballar per companyies tan significatives com H2dance (Anglaterra), també va guanyar el premi Millor Intèrpret del Certamen Coreogràfic de Madrid, que li va permetre participar al American Dance Festival (EUA). Aquest mateix any, funda la seva pròpia companyia (Cia. Sonia Rodríguez) i es llença a la elaboració de diverses peces de gran rellevància per a la seva carrera. La primera va ser, justament, Caos, la qual segueix interpretant als escenaris pel seu gran reconeixement.

Posteriorment, i amb l’ajuda del seu equip crea  15 minutos, Azar, Signs, Walk by, El habla del cuerpo, Mabel, One thing leads to another i Señales a Lala, entre d’altres. A més, en produeix d’altres per a diferents escoles i esdeveniments amb la col·laboració d’altres professionals: Walk by, Trasbordo, Bal(l)ade, Forbidden Colours, Más aire que palabras, Thirteen Steps i Contemplatio-Performed.

En els últims anys ha col·laborat com a intèrpret amb altres companyies importants d’arreu del món, com Cie Yann Lheureux (Montpellier), i ha estat professora convidada en altres entitats com el Conservatori de Portugal (Lisboa), Metros (Barcelona), Lanonima Imperial (Barcelona).

 

HMD: la companyia

Untitled

 

Martina Alcobendas (Barcelona) -. Hand Made Dance (HMD) és molt més que una companyia de dansa contemporània. Fundada per les ballarines i coreògrafes Neus Ledesma i Andrea Just el 2011, HMD s’ha posicionat els darrers anys com un dels projectes més innovadors de la dansa contemporània i les arts visuals. HMD ha realitzat diverses incursions en la disciplina de la videodansa, l’experimentació escènica i la instal·lació. La transversalitat és una constant en la seva obra. De fet, Croma – projecte de HMD en col·lboració amb el dissenyador gràfic Pelayo Méndez – ha estat premiada als Future Internet – Performing Arts 2015 per la innovació artística que du a terme la companyia en el camp de les noves tecnologies. Organitzat per la Direcció de Creativitat i Cultura de l’Institut de Cultura de Barcelona, aquest certamen reconeix els millors projectes escènics interactius que tenen lloc a la ciutat comtal.

Tant Just com Ledesma han cursat estudis superiors de dansa contemporània a la prestigiosa The Place, una de les escoles de contemporani més reconegudes a títol internacional. Ledesma, de fet, encara sent alumna de The Place va participar a la Gala del 40 aniversari del Duc de York al Buckingham Palace com a ballarina de la peça The Still Point (James Cousins).

Les dues fundadores també tenen una altra cosa en comú: tant Just com Ledesma van començar la seva carrera artística a Barcelona, a Company & Company i a l’Escola de dansa Spin respectivament. Dos anys després de crear HMD, Just va treballar a l’English National Opera com a freelancer l’any 2013 com.  En aquest temps, Ledesma ha completat un Grau en Comunicació i un Postgrau en Gestió cultural, que ha compaginat amb la seva feina de professora de dansa contemporània.

Aquesta és la relació de projectes que HMD cita al seu portal web: