Galeria de l’ExpresSA’NTS

Fes click sobre una de les imatges per obrir el visor.

Fotografies: Ariadna Bruguera.

Espai: Casinet d’Hostafrancs.


Anuncis

VÍDEO NOTÍCIA: El grup de treball, des de dins

Balla Barcelona presenta 18:00-20:0o, una vídeo-notícia amb els millors moments de l’abans i el després de “Solos en procés de creació”

Martina Alcobendas (Barcelona) -. A les 18:00 del dia 20 de febrer de 2016 els membres del grup de treball de NunArt Guinardó comencen a arribar al local. El públic hi arribarà a les 20:00, però abans de la mostra encara hi ha feina per fer. Proves de llums, estiraments, vestuari, maquillatge. Laura Vilar, una de les directores del grup, es posa al capdavant dels primers exercicis d’escalfament. Mentrestant, Ona Mestre, l’altra directora, ultima algunes qüestions tècniques.

“És molt important mirar-nos”, fa notar Laura Vilar al grup. “Això ho fem junts. No és només el meu solo, és un conjunt de coses”. La cohesió, la relació i el contacte d’uns membres del grup amb els altres es fa palès des dels primers minuts de l’escalfament conduït. Un cop acabada la sessió grupal, cada ballarí repassarà el seu solo i es prepararà individualment per a la mostra.

ELS SOLOS

FotorCreated

Martina Alcobendas (Barcelona) -. Un solo no només és una peça individual que es presenta davant el públic. Un solo és un retrat. Com a tal, requereix tècnica i creativitat, però també consciència. 17 solos, 17 històries. Aquest és el plantejament que Ona Mestre i Laura Vilar van fer als seus alumnes per a la creació de les peces que van presentar a NunArt Guinardó el dia 20 de febrer de 2016.

17 solos, 17 històries

  1. La densitat del ser, Florència Vila. A la dansa, densitat i velocitat no estan renyides. Florència Vila ho demostra amb una coreografia precisa i intensa que analitza el paper d’allò físic en el moviment del cos humà.
  2. Niu, Berta Vilarrassa.  La coreografia és el fil conductor d’un missatge de valentia i coratge: cal no tenir por de la incertesa que sempre acompanya el canvi. En paraules de la seva autora, el que cal fer és “obrir les ales i alçar el vol”.
  3. Indecisión, Cristina Guardiola. La interacció amb l’espai forma part de la coreografia d’Indecisión, un solo sobre les dicotomies.  “¿Dúo o solo? ¿Tierra o aire? ¿Liberar o bloquear? ¿Locura o calma”, es pregunta la ballarina. Potser de vegades és millor, senzillament, deixar-se portar. “Lo importante es ir improvisando tu propio camino”, declara, en descriure la seva peça.
  4. What it takes to move forward, Nerea Martín. Amb una coreografia energètica i desacomplexada, Nerea Martín ha coreografiat la que ha estat la seva pròpia revolució: passar de ser una “nena bona” a una “dona forta que confia, s’atreveix, es radicalitza i arrisca”.
  5. Fils, Laila Aldeón. La vida és una xarxa de fils. “Fils que subjecten, fils dels que pengem, fils que movem per aconseguir el que volem”, subratlla Laila Aledón. Des d’una coreografia elegant i subtil, Fils posa de relleu que les connexions, les accions i les dependències construeixen la nostra identitat.
  6. Papercup hope, Pamela Raddatz. Tirar endavant sempre representa deixar alguna cosa enrere. A partir d’aquí, Pamela Raddatz creu que hi ha dos camins possibles: els sentiments o l’apatia. Escollir els sentiments significa escollir el patiment, la tristesa, la por. Però també l’esperança. D’aquesta reflexió neix Papercup hope.
  7. Sortilegio, Chiara Beschizza. Sortilegio és una peça d’autoexploració. Una finestra a la personalitat de la seva autora. La peça reflecteix una història de creixement personal on el punt de partida és preguntar-se sobre la pròpia identitat.
  8. Ruta, Karen Mora. El paisatge i la seva relació amb el ‘jo’ són les constants d’aquesta coreografia. Avançar, per a Karen Mora, és transformar-se. Dins del paisatge, però també amb ell.
  9. Past tense, Sandra Sotelo. Past tense és una peça metatextual. Com interpreta l’autor la seva pròpia obra? Com es converteix, en el moment de la interpretació, en algú diferent de qui l’ha composada? Aquestes són les incògnites que guien la coreografia d’un cos que, en paraules de l’autora “entén en què consisteix el fet de ser rellevat”.
  10. Cos lletrat, Edu Tabueña. Amb una combinació entre teatre i dansa, Edu Tabueña convida el públic  a entrar en un espai de reflexió on el ballarí s’enfronta a les seves pors a fi de descobrir qui (o què) és. La Faula de la Mantis de Jacques Lacan inspira la coreografia i el text de la peça.
  11. Do, Tanit Gómez. A través d’una coreografia harmònica, de moviments suaus i pausats, la intèrpret explora la transició entre el camí i el buit. Així resumeix l’autora la seva peça: “Transito”.
  12. En el borde del abismo, Katia Derevyanko. A través de la interacció amb espai i música en directe, Katia Derevyanko adreça un missatge simple i profund a l’audiència: “Suéltate y disfruta del salto”.
  13. Leap, Anna Lombart. “Per ser gran has d’aprendre a ser petita”. Aquesta és una de les frases que sona mentre Anna Llombart interpreta el seu solo, una peça que combina dansa contemporània, body percussion i dansa teatre. El resultat posa de relleu “el trànsit entre la víctima confosa i pidolaire” i “el reconeixement de la pròpia essència”, segons l’artista.
  14. [Somos], Nacho Cárcaba. “Increíble”. Així descriu Nacho Cárcaba l’experiència d’haver format part del Grup de treball, per segona vegada consecutiva. “Es un proceso para irte encontrando a ti mismo. Es vida”, afirma. A la seva peça, el ballarí explorava la relació del ‘jo’ amb l’instint, la raó i els altres.
  15. Solo en procés, Elena Zendrera.
  16. Una realitat invisible, Helena Martín. La intèrpret entra a la sala amb la boca tapada amb un esparadrap i un abric. A l’esquena, hi du enganxats els logotips de les empreses més emblemàtiques de la societat de consum (Movistar, Disney o Apple entre elles). “Dones treballadores, hipotecades i explotades per les grans empreses (…) On quedem tu i jo?”, es pregunta.
  17. Reaccionari, Lidia Bolaño. Reaccionari és un “diari d’accions”. Una peça que va de la precisió i l’acció mil·limetrada a la llibertat. Per a la ballarina, el procés és “oposar-se, acceptar, dubtar, opinar, tirar-s’hi de cap o retirar-se”. La segona part de la peça va incloure una actuació de guitarra en directe.

Pròximament: ExpresSA’NTS 2016

invitacio DESEMBRE 2015 A.jpg

ExpresSA’NTS 2016: Cos i Ritme. Crèdits de la imatge: Col·lectiu d’Artistes de Sants.

El 20 i 21 de febrer els centres cívics Cotxeres de Sants i Casinet d´Hostafrancs acolliran l’ExpresSA’NTS 2016

Ariadna Bruguera (Barcelona) -. El proper dissabte i diumenge (20 i 21 de febrer) els carrers del barri barceloní de Sants s’ompliran de dansa, tallers i teatre. L’ExpresaSA’NTS d’aquest any, amb el títol ‘Cos i Ritme’, pretén reunir persones de totes les edats durant un cap de setmana replet d’activitats.

Acadèmies i instituts de dansa formen part del grup d’entitats que, juntament amb un centenar de joves, es reuniran per donar vida a la segona edició de l’ExpresSA’NTS. La novetat d’enguany és que les activitats es repartiran durant dues jornades. L’entrada és gratuïta els dos dies.

L’equip de Balla Barcelona serà el diumenge 21, de 17 a 22h, al teatre del Casinet d’Hostafrancs. Les actuacions programades per aquell dia són:

  • Dansa clàssica (La Companyia).
  • Dansa i acrobàcia (Escola de circ i dansa La Sala).
  • Teatre (Institut Joan Coromines).
  • Teatre musical (Institut Emperador Carles).
  • Cant coral (Coral Sant Medir).
  • Danses urbanes (La Urban Dance Factory).
  • Actuació de l’orquestra de l’Institut Lluís Vives i la Joan Pelegrí Music Band.

Vols saber-ne més? Dilluns dia 22 de febrer podràs trobar tota la informació sobre els espectacles a Balla Barcelona. A més, i durant la tarda de diumenge 21, pots seguir el transcurs de l’ExpresSA’NTS en directe a través del nostre Twitter.

Vine, expressa´t, balla, toca, canta, juga, aprèn, pinta i experimenta! 

Creació, investigació i reflexió: el grup de treball de dansa contemporània de NunArt Guinardó

Grup-Treball-1.jpg

Fotografia: Clara Bes.

Martina Alcobendas (Barcelona) –. Ona Mestre i Laura Vilar són al capdavant del grup de treball de dansa contemporània que es reuneix setmanalment a NunArt Guinardó. Tant Mestre com Vilar formen part de l’equip docent de NunArt, on hi imparteixen classes de dansa contemporània en diversos nivells. Les dues es fan càrrec, a més, del grup d’iniciació a la dansa contemporània per a adults. 

El grup de treball es fonamenta en el treball interdisciplinar de la dansa contemporània a través de diferents perspectives. “Temes com la tècnica, la reflexió i la recerca artística en la pràctica contemporània seran treballats des de diferents punts de vista per trobar una manera òptima de desenvolupar-se per cadascú“, s’afirma a la presentació de l’activitat.

Les sessions del grup tenen lloc els dilluns, dimecres i divendres de 20h a 22h i els dissabtes al matí. Mensualment, un d’aquests dissabtes es dedica a un seminari que imparteix un professor convidat. A més, compten amb la colaboració fixa d’Isaac Julià, professor de l’art marcial Aikido.

El grup de treball no es centra en un perfil ni en un nivell determinat. Tothom hi és benvingut. Això és degut a què el programa del grup engloba molts altres aspectes a més de la tècnica. La investigació, la creació coreogràfica i la reflexió a través de tallers en són exemples. El que es busca, d’acord amb el programa, és “trobar una manera òptima de desenvolupar-se per cadascú”.

LA BANDA DEL FIN DEL MUNDO: GUIA PER A LA (RE)EVOLUCIÓ

_DSC0364

Improbabilitat, improvització, teatre i dansa de la mà de Los Corderos i Miss Q a la Sala Hiroshima

Martina Alcobendas i Ariadna Bruguera (Barcelona) -. Les probabilitats de rebre l’impacte d’un llamp al llarg de la vida són d’ 1 entre 12.000,  segons els experts. Les probabilitats de rebre’n més d’un en el període de 55 anys, doncs, són pràcticament inexistents. Tot i així, cap estadística va impedir que al nord-americà Roy Sullivan, batejat amb el pseudònim de “Parallamps humà“,  li caiguessin fins a 7 llamps entre 1942 i 1977. Amb aquesta anècdota comença La banda del fin del mundo, un espectacle que els seus autors presenten com un “curs d’iniciació a la improbabilitat”.

Los Corderos i Miss Q (alter-ego de la cantant danesa Pia Nielsen) no buscaven crear un espectacle convencional quan van idear La Banda del fin del mundo. “Ni nosotros somos una banda, ni vosotros un público normal”, comenta un dels artistes abans de donar el tret de sortida a l’espectacle. La banda del fin del mundo és una obra sui generis. Enlloc d’un micròfon, el que hi ha al final del peu és un plàtan. Enlloc de beure aigua entre coreografies i monòlegs, els artistes surten a l’escenari amb una ampolla de Xibeca. Enlloc de com a éssers humans, els tres protagonistes de La banda del fin del mundo es presenten a si mateixos com a éssers vinguts d’un altre planeta.

En un entorn apocalíptic – recreat amb elements de l’estètica steam punk i del glam rock – dos missatgers (Los Corderos) arriben a la Terra amb una missió: predicar entre la humanitat la “filosofia de la improbabilitat”. Compten, però, amb l’ajuda d’un ent superior (Miss Q) que ha estat testimoni de la vida a l’Univers des dels seus inicis. Des del miracle de la primera cel·lula fins a l’aparció de les primeres espècies. Des del naixement del primer home fins la mort dels que perden cada any la vida a les aigües del Mediterrani. L’ent superior, vestit de blanc, plora totes les seves morts.

_DSC0457

Els tres protagonistes de La Banda del fin del mundo durant l’espectacle. Crèdits de la imatge: Martina Alcobendas.

70 minuts on les paraules es barregen amb la dansa: això és La Banda del fin del mundo. Coreografies individuals i, sobretot, duals s’uneixen a monòlegs de caire existencialista, fent del moviment, el so i la paraula un tot. La música no és un mer acompanyament: durant l’espectacle hi ha veu i percussió en directe. Amb aquests tres ingredients es crea una atmosfera pròpia d’un món paral·lel, on neix alguna cosa. És el final del món o el començament d’un altre?

Cap dels personatges que hi ha a dalt de l’escenari cobra més protagonisme que els altres. Tots tres es complementen a la perfecció: mentre un toca l’ukelele electrònic, l’altre s’encarrega de la flauta i el tercer fa preguntes al públic. D’aquesta manera l’espectador se sent un integrant més de la banda. Una banda que, de fet, el convida a iniciar un viatge cap a la re-evolució de l’espècie humana:

Nada hay más improbable que la vida y, aquí, todo es posible en el abecedario de las improbabilidades. La Banda del fin del mundo, propagadores de la RE-EVOLUCIÓN, os ofrecemos una desconexión con el mundo tal y como lo conocéis (…).

Al món també hi ha lloc per a la improvització. Aquest és el principal missatge de La banda del fin del mundo, encara que els seus profetes no siguin gaire optimistes. Intentar que els humans entenguin el llenguatge de la improbabilitat – afirma un megàfon vestit amb anorak – és com tractar que un porc vietnamita entengui Kant. Tot i així,  l’improvable també ocorre: Roy Sullivan, l’existència de la humanitat o la de cadascun de nosaltres mateixos n’és la prova definitiva. El caos forma part de les nostres vides. I tots els qui han passat per la Sala Hiroshima aquest febrer de 2016 ara en són una mica més conscients, gràcies a La banda del fin del mundo.

JEWELS: DANSA ALS CINEMES

23kwu9g

Imatge promocional de “Ballet in Cinema”. Crèdits: Bolshoi Ballet.

Els Cinemes Yelmo estrenen ‘Jewels’, de George Balanchine, a la gran pantalla

Ariadna Bruguera i Martina Alcobendas (Barcelona) -. Una temporada més, els cinemes Yelmo se sumen a ‘Ballet in Cinemas‘, iniciativa impulsada pel Bolshoi Ballet de Rússia per dur a la gran pantalla les millors obres de la dansa clàssica arreu del món. Aquest 2016 és el torn de Jewels, que s’ha projectat per primera vegada als cinemes Yelmo Icaria i Yelmo CastelldefelsYelmo Cines és una extensa xarxa de 400 sales repartides per tot el territori espanyol. L’espectador, com en qualsevol altre cinema, pot escollir d’entre les últimes pel·lícules d’estrena (tant del panorama nacional com de l’internacional). Però el que fa diferent a Yelmo Cines és que a la seva cartellera també hi ha lloc per la dansa.

Jewels no és un ballet a l’ús. Creat per George Balanchine l’abril de 1967, Jewels es divideix en tres moviments: Diamants, Rubís i Esmeraldes. Al contrari del que succeeix amb els ballets tradicionals, no hi ha cap eix temàtic que les uneixi, ni tan sols cap vincle d’estil. Per contra, Balachine representa en cada moviment una etapa diferent de la dansa.

Mentre que Esmeraldes i Diamants remeten més als primers estadis del ballet – des de l’escola romàntica francesa (Giselle) al ballet imperial rus (El llac dels cignes) -, Rubís representa l’arribada del jazz, de la modernitat i, en fi, d’Amèrica. És a Rubís on Balanchine desplega les seves arts com a coreògraf neoclàssic. Jewels s’erigeix, així, com una de les peces de transició més importants entre la dansa clàssica i la dansa moderna.

Aquí podeu veure un fragment de Rubís corresponent a una producció anterior del Bolshoi:

Amb música de Fauré (Esmeraldes), Stravinski (Rubís) i  Tchaikovsky (Diamants), George Balanchine crea un univers únic de colors i moviments que segueix sent aclamat per la crítica dels nostres dies.  Balanchine, l’home que va afirmar que “ballar és fer visible la música”, continua sent un dels coreògrafs millor valorats del segle XX. Segons la llegenda, Balanchine va crear Jewels després de visitar la joieria Van Cleef&Arpels de la Cinquena Avinguda de Nova York.

En motiu de l’estrena a Àsia de la peça Jewels de la companyia russa Bolshoi Ballet, Yelmo Cines la du a Espanya i ofereix la possibilitat de gaudir, des de la butaca del cinema i durant 125 minuts, d’una coreografia que, de moment, no arribarà als escenaris del nostre país.

L’objectiu d’aquest tipus de sessions és apropar a l’espectador la millor selecció de ballet de la temporada 2015/2016. Per a més informació sobre el preu de les entrades o la cartellera de les pròximes sessions dedicades a la dansa, feu click aquí.

 

Pere Faura i la dansa pop

Captura de pantalla 2016-02-06 a les 18.56.55.png

El ballarí Pere Faura a l’espectacle Sin baile no hay paraíso. Crèdits de la imatge: Frederic Montornès.

Martina Alcobendas (Barcelona) -. Pere Faura (1980, Barcelona) és molt més que un ballarí i coreògraf. Abans de graduar-se a la School for New Dance Development (SNDO) d’Amsterdam el 2006, Faura va estudiar música al Conservatori Municipal de Barcelona durant 10 anys, va formar-se durant dos més com a actor a l’Institut del Teatre, va cursar estudis de dansa contemporània a Àrea i va estudiar un any de Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona. No en va, Faura es defineix a si mateix com un performance artist. La llista de produccions en què ha participat, tant fent de ballarí com de director o coreògraf, és amplíssima. Sin baile no hay paraíso, Streaptese i Bomberos con grandes banderas són, tanmateix, les peces més representatives de la trajectòria de Faura com a director i ballarí.

Sin baile no hay paraíso, que va arribar al Mercat de les Flors l’abril de 2015, va ser aplaudida unànimement per la crítica. L’ espectacle va rebre una nominació als Premis Butaca el mateix any que també van concórrer al certamen com a aspirants als premis de dansa la companyia Akram Khan i Israel Galván per Torobaka, Marcos Morau (La Veronal) per Islàndia i la companyia Sharon Fridan per Caída libre.

En aquesta peça, Faura reivindica el paper de la música disco, els streaptease i els musicals nord-americans com a part de la seva personalitat artística. Tampoc no hi faltaven els clàssics. A més d’interpretar i reinventar coreografies de John Travolta (Saturday Night Life) o Gene Kelly (Cantant sota la pluja),  Faura va atrevir-se amb la mítica Mort del Cigne de Maya Plisetskaya, tutú inclòs, i amb Fase de Rosas danst Rosas.

Bomberos con grandes mangueras (2010) i Streaptease (2009) són creacions més políticament incorrectes. La primera, en paraules del propi Faura, recrea “l’imaginari pornogràfic com a pràctica coreogràfica” amb música de Vivaldi. A la segona, el ballarí explora els paral·lelismes entre l’audiència i el voyer per mitjà de tècniques importades de la videodansa o el teatre. Ambdues han estat produïdes a Amsterdam i, des de la seva estrena, s’han representat a tota Europa en més de 4 i 9 idiomes diferents respectivament.

“La dansa contemporània s’ha pres massa seriosament a ella mateixa durant molt de temps”, va declarar l’artista a Time Out l’any passat. “Crec que cada peça ha de ser un diccionari i un conte en ella mateixa. Ha de proposar un llenguatge i articular un discurs amb aquell llenguatge”. Faura, que va començar actuant a musicals, sap bé de què parla. A més del teatre musical, i abans d’arribar a la dansa contemporània, va formar-se en les disciplines del claqué i la dansa clàssica. Això el converteix en un artista polifacètic, capaç de fusionar els estils més diversos en una coreografia plena de gestos de complicitat als referents de la seva generació.

Continua llegint

SWEET FEVER: UN HOMENATGE A HOLLYWOOD

El ballarí Pere Faura presenta la mostra final del taller “Sweet Fever” a l’Antic Teatre 

Martina Alcobendas (Barcelona) -. Després de tres setmanes d’assajos i formació, els participats del taller Sweet Fever impartit pel ballarí i coreògraf Pere Faura estan d’enhorabona. Finalment presenten la mostra final de la seva feina a l’Antic Teatre.

Entre el 16 i 31 de gener de 2016, el taller Sweet Fever s’ha anat movent per diversos espais de creació de Barcelona. D’aquí que Faura, com a director, parli de “taller itinerant“. Les 10 hores de treball en què consistia s’han dividit entre NunArt, la Caldera, La Visiva, Les Antonietes Teatre i, finalment, l’Antic Teatre.

Els assistents al taller tampoc no han estat sempre els mateixos. Un dels ballarins ho apuntava al col·loqui que va tenir lloc just després de l’espectacle: el dia de l’assaig general – un dia abans de la primera de les dues mostres amb què culminava el taller – va ser la primera vegada que va reunir-se al complet el grup definitiu.

L’espectacle, inspirat en les corografies més icòniques de Hollywood , és un pas més en la relació de Pere Faura amb la cultura pop. En paraules del seu creador, la finalitat de Sweet Fever és investigar les analogies “entre la dansa dels musicals i la dansa de la dico, entre els balls del passat i la música del present, entre el Hollywood dels 80 i el Poblenou d’aquest dissabte nit”.  A les quatre coreografies que composen l’espetacle, s’hi sumen les projeccions simultànies de vídeo de les escenes més icòniques del cine americà dels anys 80. Alguns moviments són, fins i tot, calcs de les que apareixen a les pel·lícules. És el cas de la cèlebre coreografia de Grease que John Travolta va popularitzar l’any 1978.

_DSC0404

Els ballarins, durant la interpretació de Grease lighting.

 

Malgrat Pere Faura no va intervenir a la mostra final de Sweet Fever, tots els participants del taller van destacar la tasca de direcció i coordinació del ballarí i coreògraf durant el col·loqui final. Alguns s’hi van inscriure, fins i tot, per tenir l’oportunitat de treballar amb ell. D’altres van arribar al taller atrets per la idea de treballar convinant material audiovisual i dansa a l’espectacle final.  D’altres, senzillament, es declaren amants de Grease, Saturday Night Fever o altes de les pel·lícules en què s’inspira el show. “Jo vaig venir per aprendre a fer el salt de Flashdance, assenyala una de les participants, entre el riure del públic.

Tot i la bona acollida de l’espectacle entre el públic, tant Pere Faura com els alumnes del taller van voler remarcar que la mostra és un producte no acabat. És el resultat d’una manera de treballar que té en compte el públic i no l’exclou del procés d’assaig. Una de les alumnes del taller, a més, va reivindicar el valor de la performance en la tasca coreogràfica que Faura ha dut a terme. “És el que en el món de la dansa en diem presència. Però crec que el que proposa en Pere és alguna cosa diferent”, comenta.