Galeria de “Solos en procés de creació”

Fes click sobre una de les imatges per obrir el visor.

Fotografies: Martina Alcobendas.

Espai: NunArt Guinardó.

Anuncis

VÍDEO NOTÍCIA: El grup de treball, des de dins

Balla Barcelona presenta 18:00-20:0o, una vídeo-notícia amb els millors moments de l’abans i el després de “Solos en procés de creació”

Martina Alcobendas (Barcelona) -. A les 18:00 del dia 20 de febrer de 2016 els membres del grup de treball de NunArt Guinardó comencen a arribar al local. El públic hi arribarà a les 20:00, però abans de la mostra encara hi ha feina per fer. Proves de llums, estiraments, vestuari, maquillatge. Laura Vilar, una de les directores del grup, es posa al capdavant dels primers exercicis d’escalfament. Mentrestant, Ona Mestre, l’altra directora, ultima algunes qüestions tècniques.

“És molt important mirar-nos”, fa notar Laura Vilar al grup. “Això ho fem junts. No és només el meu solo, és un conjunt de coses”. La cohesió, la relació i el contacte d’uns membres del grup amb els altres es fa palès des dels primers minuts de l’escalfament conduït. Un cop acabada la sessió grupal, cada ballarí repassarà el seu solo i es prepararà individualment per a la mostra.

ELS SOLOS

FotorCreated

Martina Alcobendas (Barcelona) -. Un solo no només és una peça individual que es presenta davant el públic. Un solo és un retrat. Com a tal, requereix tècnica i creativitat, però també consciència. 17 solos, 17 històries. Aquest és el plantejament que Ona Mestre i Laura Vilar van fer als seus alumnes per a la creació de les peces que van presentar a NunArt Guinardó el dia 20 de febrer de 2016.

17 solos, 17 històries

  1. La densitat del ser, Florència Vila. A la dansa, densitat i velocitat no estan renyides. Florència Vila ho demostra amb una coreografia precisa i intensa que analitza el paper d’allò físic en el moviment del cos humà.
  2. Niu, Berta Vilarrassa.  La coreografia és el fil conductor d’un missatge de valentia i coratge: cal no tenir por de la incertesa que sempre acompanya el canvi. En paraules de la seva autora, el que cal fer és “obrir les ales i alçar el vol”.
  3. Indecisión, Cristina Guardiola. La interacció amb l’espai forma part de la coreografia d’Indecisión, un solo sobre les dicotomies.  “¿Dúo o solo? ¿Tierra o aire? ¿Liberar o bloquear? ¿Locura o calma”, es pregunta la ballarina. Potser de vegades és millor, senzillament, deixar-se portar. “Lo importante es ir improvisando tu propio camino”, declara, en descriure la seva peça.
  4. What it takes to move forward, Nerea Martín. Amb una coreografia energètica i desacomplexada, Nerea Martín ha coreografiat la que ha estat la seva pròpia revolució: passar de ser una “nena bona” a una “dona forta que confia, s’atreveix, es radicalitza i arrisca”.
  5. Fils, Laila Aldeón. La vida és una xarxa de fils. “Fils que subjecten, fils dels que pengem, fils que movem per aconseguir el que volem”, subratlla Laila Aledón. Des d’una coreografia elegant i subtil, Fils posa de relleu que les connexions, les accions i les dependències construeixen la nostra identitat.
  6. Papercup hope, Pamela Raddatz. Tirar endavant sempre representa deixar alguna cosa enrere. A partir d’aquí, Pamela Raddatz creu que hi ha dos camins possibles: els sentiments o l’apatia. Escollir els sentiments significa escollir el patiment, la tristesa, la por. Però també l’esperança. D’aquesta reflexió neix Papercup hope.
  7. Sortilegio, Chiara Beschizza. Sortilegio és una peça d’autoexploració. Una finestra a la personalitat de la seva autora. La peça reflecteix una història de creixement personal on el punt de partida és preguntar-se sobre la pròpia identitat.
  8. Ruta, Karen Mora. El paisatge i la seva relació amb el ‘jo’ són les constants d’aquesta coreografia. Avançar, per a Karen Mora, és transformar-se. Dins del paisatge, però també amb ell.
  9. Past tense, Sandra Sotelo. Past tense és una peça metatextual. Com interpreta l’autor la seva pròpia obra? Com es converteix, en el moment de la interpretació, en algú diferent de qui l’ha composada? Aquestes són les incògnites que guien la coreografia d’un cos que, en paraules de l’autora “entén en què consisteix el fet de ser rellevat”.
  10. Cos lletrat, Edu Tabueña. Amb una combinació entre teatre i dansa, Edu Tabueña convida el públic  a entrar en un espai de reflexió on el ballarí s’enfronta a les seves pors a fi de descobrir qui (o què) és. La Faula de la Mantis de Jacques Lacan inspira la coreografia i el text de la peça.
  11. Do, Tanit Gómez. A través d’una coreografia harmònica, de moviments suaus i pausats, la intèrpret explora la transició entre el camí i el buit. Així resumeix l’autora la seva peça: “Transito”.
  12. En el borde del abismo, Katia Derevyanko. A través de la interacció amb espai i música en directe, Katia Derevyanko adreça un missatge simple i profund a l’audiència: “Suéltate y disfruta del salto”.
  13. Leap, Anna Lombart. “Per ser gran has d’aprendre a ser petita”. Aquesta és una de les frases que sona mentre Anna Llombart interpreta el seu solo, una peça que combina dansa contemporània, body percussion i dansa teatre. El resultat posa de relleu “el trànsit entre la víctima confosa i pidolaire” i “el reconeixement de la pròpia essència”, segons l’artista.
  14. [Somos], Nacho Cárcaba. “Increíble”. Així descriu Nacho Cárcaba l’experiència d’haver format part del Grup de treball, per segona vegada consecutiva. “Es un proceso para irte encontrando a ti mismo. Es vida”, afirma. A la seva peça, el ballarí explorava la relació del ‘jo’ amb l’instint, la raó i els altres.
  15. Solo en procés, Elena Zendrera.
  16. Una realitat invisible, Helena Martín. La intèrpret entra a la sala amb la boca tapada amb un esparadrap i un abric. A l’esquena, hi du enganxats els logotips de les empreses més emblemàtiques de la societat de consum (Movistar, Disney o Apple entre elles). “Dones treballadores, hipotecades i explotades per les grans empreses (…) On quedem tu i jo?”, es pregunta.
  17. Reaccionari, Lidia Bolaño. Reaccionari és un “diari d’accions”. Una peça que va de la precisió i l’acció mil·limetrada a la llibertat. Per a la ballarina, el procés és “oposar-se, acceptar, dubtar, opinar, tirar-s’hi de cap o retirar-se”. La segona part de la peça va incloure una actuació de guitarra en directe.

Pròximament: nit de solos a NunArt

El grup de treball de NunArt Guinardó presenta el seu primer conjunt de peces individuals

Martina Alcobendas (Barcelona) -. El grup de treball dirigit per les ballarines Laura Vilar i Ona Mestre presentarà aquest dissabte dia 20 de febrer un conjunt de solos creats i assajats a NunArt Guinardó. Solos en procés de creació és una de les mostres que programa periòdicament NunArt per tal que els participants dels seus tallers, activitats i cursos intensius tinguin l’oportunitat de presentar el seu treball al públic.

Pots reservar la teva entrada aquí.

 Per a més informació, consulteu el Facebook i el Twitter de Balla Barcelona.

Creació, investigació i reflexió: el grup de treball de dansa contemporània de NunArt Guinardó

Grup-Treball-1.jpg

Fotografia: Clara Bes.

Martina Alcobendas (Barcelona) –. Ona Mestre i Laura Vilar són al capdavant del grup de treball de dansa contemporània que es reuneix setmanalment a NunArt Guinardó. Tant Mestre com Vilar formen part de l’equip docent de NunArt, on hi imparteixen classes de dansa contemporània en diversos nivells. Les dues es fan càrrec, a més, del grup d’iniciació a la dansa contemporània per a adults. 

El grup de treball es fonamenta en el treball interdisciplinar de la dansa contemporània a través de diferents perspectives. “Temes com la tècnica, la reflexió i la recerca artística en la pràctica contemporània seran treballats des de diferents punts de vista per trobar una manera òptima de desenvolupar-se per cadascú“, s’afirma a la presentació de l’activitat.

Les sessions del grup tenen lloc els dilluns, dimecres i divendres de 20h a 22h i els dissabtes al matí. Mensualment, un d’aquests dissabtes es dedica a un seminari que imparteix un professor convidat. A més, compten amb la colaboració fixa d’Isaac Julià, professor de l’art marcial Aikido.

El grup de treball no es centra en un perfil ni en un nivell determinat. Tothom hi és benvingut. Això és degut a què el programa del grup engloba molts altres aspectes a més de la tècnica. La investigació, la creació coreogràfica i la reflexió a través de tallers en són exemples. El que es busca, d’acord amb el programa, és “trobar una manera òptima de desenvolupar-se per cadascú”.

LA BANDA DEL FIN DEL MUNDO: GUIA PER A LA (RE)EVOLUCIÓ

_DSC0364

Improbabilitat, improvització, teatre i dansa de la mà de Los Corderos i Miss Q a la Sala Hiroshima

Martina Alcobendas i Ariadna Bruguera (Barcelona) -. Les probabilitats de rebre l’impacte d’un llamp al llarg de la vida són d’ 1 entre 12.000,  segons els experts. Les probabilitats de rebre’n més d’un en el període de 55 anys, doncs, són pràcticament inexistents. Tot i així, cap estadística va impedir que al nord-americà Roy Sullivan, batejat amb el pseudònim de “Parallamps humà“,  li caiguessin fins a 7 llamps entre 1942 i 1977. Amb aquesta anècdota comença La banda del fin del mundo, un espectacle que els seus autors presenten com un “curs d’iniciació a la improbabilitat”.

Los Corderos i Miss Q (alter-ego de la cantant danesa Pia Nielsen) no buscaven crear un espectacle convencional quan van idear La Banda del fin del mundo. “Ni nosotros somos una banda, ni vosotros un público normal”, comenta un dels artistes abans de donar el tret de sortida a l’espectacle. La banda del fin del mundo és una obra sui generis. Enlloc d’un micròfon, el que hi ha al final del peu és un plàtan. Enlloc de beure aigua entre coreografies i monòlegs, els artistes surten a l’escenari amb una ampolla de Xibeca. Enlloc de com a éssers humans, els tres protagonistes de La banda del fin del mundo es presenten a si mateixos com a éssers vinguts d’un altre planeta.

En un entorn apocalíptic – recreat amb elements de l’estètica steam punk i del glam rock – dos missatgers (Los Corderos) arriben a la Terra amb una missió: predicar entre la humanitat la “filosofia de la improbabilitat”. Compten, però, amb l’ajuda d’un ent superior (Miss Q) que ha estat testimoni de la vida a l’Univers des dels seus inicis. Des del miracle de la primera cel·lula fins a l’aparció de les primeres espècies. Des del naixement del primer home fins la mort dels que perden cada any la vida a les aigües del Mediterrani. L’ent superior, vestit de blanc, plora totes les seves morts.

_DSC0457

Els tres protagonistes de La Banda del fin del mundo durant l’espectacle. Crèdits de la imatge: Martina Alcobendas.

70 minuts on les paraules es barregen amb la dansa: això és La Banda del fin del mundo. Coreografies individuals i, sobretot, duals s’uneixen a monòlegs de caire existencialista, fent del moviment, el so i la paraula un tot. La música no és un mer acompanyament: durant l’espectacle hi ha veu i percussió en directe. Amb aquests tres ingredients es crea una atmosfera pròpia d’un món paral·lel, on neix alguna cosa. És el final del món o el començament d’un altre?

Cap dels personatges que hi ha a dalt de l’escenari cobra més protagonisme que els altres. Tots tres es complementen a la perfecció: mentre un toca l’ukelele electrònic, l’altre s’encarrega de la flauta i el tercer fa preguntes al públic. D’aquesta manera l’espectador se sent un integrant més de la banda. Una banda que, de fet, el convida a iniciar un viatge cap a la re-evolució de l’espècie humana:

Nada hay más improbable que la vida y, aquí, todo es posible en el abecedario de las improbabilidades. La Banda del fin del mundo, propagadores de la RE-EVOLUCIÓN, os ofrecemos una desconexión con el mundo tal y como lo conocéis (…).

Al món també hi ha lloc per a la improvització. Aquest és el principal missatge de La banda del fin del mundo, encara que els seus profetes no siguin gaire optimistes. Intentar que els humans entenguin el llenguatge de la improbabilitat – afirma un megàfon vestit amb anorak – és com tractar que un porc vietnamita entengui Kant. Tot i així,  l’improvable també ocorre: Roy Sullivan, l’existència de la humanitat o la de cadascun de nosaltres mateixos n’és la prova definitiva. El caos forma part de les nostres vides. I tots els qui han passat per la Sala Hiroshima aquest febrer de 2016 ara en són una mica més conscients, gràcies a La banda del fin del mundo.

Sol Picó: “Ballar a prop del públic sempre és una experiència molt bonica”

Ariadna Bruguera (Barcelona) -. Sol Picó (Alcoi, 1967) és una ballarina i coreògrafa valenciana. La dansa clàssica, l’espanyola i la contemporània són les tres disciplines més habituals en les seves creacions artístiques. Balla Barcelona ha tingut el plaer d’entrevistar-la en motiu de l’estrena de ‘Cita a Ciegas’ (Cia Sol Picó & Marco Mezquida), una història sobre l’amor amb música i dansa en directe. El públic ha pogut gaudir de l’espectacle per primera vegada a ArtTE, una teteria única a Barcelona on cada setmana s’hi citen cultura i gastronomia.

Pere Faura i la dansa pop

Captura de pantalla 2016-02-06 a les 18.56.55.png

El ballarí Pere Faura a l’espectacle Sin baile no hay paraíso. Crèdits de la imatge: Frederic Montornès.

Martina Alcobendas (Barcelona) -. Pere Faura (1980, Barcelona) és molt més que un ballarí i coreògraf. Abans de graduar-se a la School for New Dance Development (SNDO) d’Amsterdam el 2006, Faura va estudiar música al Conservatori Municipal de Barcelona durant 10 anys, va formar-se durant dos més com a actor a l’Institut del Teatre, va cursar estudis de dansa contemporània a Àrea i va estudiar un any de Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona. No en va, Faura es defineix a si mateix com un performance artist. La llista de produccions en què ha participat, tant fent de ballarí com de director o coreògraf, és amplíssima. Sin baile no hay paraíso, Streaptese i Bomberos con grandes banderas són, tanmateix, les peces més representatives de la trajectòria de Faura com a director i ballarí.

Sin baile no hay paraíso, que va arribar al Mercat de les Flors l’abril de 2015, va ser aplaudida unànimement per la crítica. L’ espectacle va rebre una nominació als Premis Butaca el mateix any que també van concórrer al certamen com a aspirants als premis de dansa la companyia Akram Khan i Israel Galván per Torobaka, Marcos Morau (La Veronal) per Islàndia i la companyia Sharon Fridan per Caída libre.

En aquesta peça, Faura reivindica el paper de la música disco, els streaptease i els musicals nord-americans com a part de la seva personalitat artística. Tampoc no hi faltaven els clàssics. A més d’interpretar i reinventar coreografies de John Travolta (Saturday Night Life) o Gene Kelly (Cantant sota la pluja),  Faura va atrevir-se amb la mítica Mort del Cigne de Maya Plisetskaya, tutú inclòs, i amb Fase de Rosas danst Rosas.

Bomberos con grandes mangueras (2010) i Streaptease (2009) són creacions més políticament incorrectes. La primera, en paraules del propi Faura, recrea “l’imaginari pornogràfic com a pràctica coreogràfica” amb música de Vivaldi. A la segona, el ballarí explora els paral·lelismes entre l’audiència i el voyer per mitjà de tècniques importades de la videodansa o el teatre. Ambdues han estat produïdes a Amsterdam i, des de la seva estrena, s’han representat a tota Europa en més de 4 i 9 idiomes diferents respectivament.

“La dansa contemporània s’ha pres massa seriosament a ella mateixa durant molt de temps”, va declarar l’artista a Time Out l’any passat. “Crec que cada peça ha de ser un diccionari i un conte en ella mateixa. Ha de proposar un llenguatge i articular un discurs amb aquell llenguatge”. Faura, que va començar actuant a musicals, sap bé de què parla. A més del teatre musical, i abans d’arribar a la dansa contemporània, va formar-se en les disciplines del claqué i la dansa clàssica. Això el converteix en un artista polifacètic, capaç de fusionar els estils més diversos en una coreografia plena de gestos de complicitat als referents de la seva generació.

Continua llegint

‘CITA A CIEGAS’: PERSEGUINT L’AMOR

‘Cita a Ciegas’, peça de Sol Picó i Marco Mezquida, s’estrena al local barceloní ArtTe

Júlia Canals (Barcelona) -. Cita a ciegas és la història d’amor entre dues persones que no s’han vist mai. L’obra, de fet, s’inicia amb una conversa a través de la xarxa social Whatsapp amb la pretensió de donar un enfocament més actual de les relacions humanes.

Només començar l’espectacle, apareix la ballarina i coreògrafa Sol Picó, amb els ulls coberts per una tela. Tot seguit, Picó es mou entre les taules i cadires d’ArtTE  – la cafeteria on té lloc l’epectacle –  amb l’objectiu de trobar la seva cita. Mentre ho fa, entra en contacte amb el públic, fent la coreografia més humana, més propera a l’espectador. És aleshores quan el pianista i músic Marco Mezquida apareix i es dirigeix al piano. Home i dona es troben per primera vegada.

A partir d’aquest moment, es produeix una fusió entre música i dansa. Ambdós intèrprets es mouen de manera coordinada, creant una peça conjunta plena d’improvitzacions i emocions. Músic i ballarina mantenen el contacte visual en tot moment, tot allunyant-se del públic i creant una atmosfera íntima. Al cap i a la fi, estan a la seva primera cita.

Cita a Ciegas està repleta d’humor i expressivitat. A través de moviments secs, gestos de tota mena i alguns cops a si mateixa, Picó expressa els seus sentiments i es comunica amb el públic. La sala esclata a riure en diverses ocasions; i és que la ballarina espanyola no es priva en cap moment a l’hora de comunicar-se a través de la dansa. A tot això, els sons vocals que Picó profereix durant la peça complementen la manera desacomplexada d’expressar-se de la ballarina, tant habitual en totes les seves coreografies. Tampoc no hi falten les sabatilles de punta, presents en quasi totes les seves creacions: des de Bésame el cactus a One hit wonders.

Al llarg de l’espectacle, Sol Picó utilitza tot l’espai al seu abast per interpretar la peça. Això la du a moure’s per tot l’escenari, per damunt el piano i, fins i tot, per damunt d’alguns dels espectadors.

L’obra conclou amb un ball lent entre músic i ballarina, que representa l’inici d’una nova relació amorosa.

Sol Picó: dansa, coreografia i direcció

Captura.PNG

Sol Picó a l’estrena de ‘Cita a Ciegas’. Crèdits de la imatge: Ariadna Bruguera.

Ariadna Bruguera (Barcelona) .-  Sol Picó (Alcoi, 1967) és una ballarina i coreògrafa valenciana. La dansa clàssica, l’espanyola i la contemporània són les tres disciplines més habituals en les seves creacions artístiques.

Malgrat l’any 1988 va crear la seva primera companyia, anomenada Danza Robadura, és amb la Companyia Sol Picó (1994) amb la que ha anat creant el seu segell artístic personal. Els títols de les creacions i el llenguatge interpretatiu i creatiu que empra la ballarina denoten la particularitat de les seves obres. Razona la vaca (1995), Bésame el cáctus (2001), La dona manca o Barbie Superestar (2003), Sirena a la plancha (2008) i Petra, la mujer araña y el putón de la abeja Maya (2011) són només alguns dels exemples de les peces que configuren el repertori de la coreògrafa valenciana.

Picó va formar-se, entre d’altres, al Movement Research de Nova York. Va ser a la ciutat nord-americana on va poder col·laborar, durant els primers anys de la seva formació, amb d’altres companyies i coreògrafs d’arreu, com ara Rayo Malayo Danza o la companyia Arte Total Los Rinos.

La Companyia Sol Picó va ser resident de dansa al Teatre Nacional de Catalunya durant el període de l’any 2002 al 2004. Durant els 22 anys de recorregut que du la companyia, Picó compta amb l’experiència d’haver actuat en més de 900 representacions a 25 països diferents. Però la línia que continua mantenint-se en les seves obres, inclús després d’haver trepitjat tants escenaris, és la de la mescla de diferents gèneres, sempre guardant un racó per l’humor.

La companyia de l’alcoiana és una de les més reconegudes del nostre panorama actual. D’entre la vintena de reconeixements que ha rebut, en són destacables:

  • Premi Nacional de Dansa de Catalunya.
  • 7 Premis Max.
  • 3 Premis de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana.
  • 2 Premis Butaca.
  • Premi FAD Sebastià Guasch.