LA BANDA DEL FIN DEL MUNDO: GUIA PER A LA (RE)EVOLUCIÓ

_DSC0364

Improbabilitat, improvització, teatre i dansa de la mà de Los Corderos i Miss Q a la Sala Hiroshima

Martina Alcobendas i Ariadna Bruguera (Barcelona) -. Les probabilitats de rebre l’impacte d’un llamp al llarg de la vida són d’ 1 entre 12.000,  segons els experts. Les probabilitats de rebre’n més d’un en el període de 55 anys, doncs, són pràcticament inexistents. Tot i així, cap estadística va impedir que al nord-americà Roy Sullivan, batejat amb el pseudònim de “Parallamps humà“,  li caiguessin fins a 7 llamps entre 1942 i 1977. Amb aquesta anècdota comença La banda del fin del mundo, un espectacle que els seus autors presenten com un “curs d’iniciació a la improbabilitat”.

Los Corderos i Miss Q (alter-ego de la cantant danesa Pia Nielsen) no buscaven crear un espectacle convencional quan van idear La Banda del fin del mundo. “Ni nosotros somos una banda, ni vosotros un público normal”, comenta un dels artistes abans de donar el tret de sortida a l’espectacle. La banda del fin del mundo és una obra sui generis. Enlloc d’un micròfon, el que hi ha al final del peu és un plàtan. Enlloc de beure aigua entre coreografies i monòlegs, els artistes surten a l’escenari amb una ampolla de Xibeca. Enlloc de com a éssers humans, els tres protagonistes de La banda del fin del mundo es presenten a si mateixos com a éssers vinguts d’un altre planeta.

En un entorn apocalíptic – recreat amb elements de l’estètica steam punk i del glam rock – dos missatgers (Los Corderos) arriben a la Terra amb una missió: predicar entre la humanitat la “filosofia de la improbabilitat”. Compten, però, amb l’ajuda d’un ent superior (Miss Q) que ha estat testimoni de la vida a l’Univers des dels seus inicis. Des del miracle de la primera cel·lula fins a l’aparció de les primeres espècies. Des del naixement del primer home fins la mort dels que perden cada any la vida a les aigües del Mediterrani. L’ent superior, vestit de blanc, plora totes les seves morts.

_DSC0457

Els tres protagonistes de La Banda del fin del mundo durant l’espectacle. Crèdits de la imatge: Martina Alcobendas.

70 minuts on les paraules es barregen amb la dansa: això és La Banda del fin del mundo. Coreografies individuals i, sobretot, duals s’uneixen a monòlegs de caire existencialista, fent del moviment, el so i la paraula un tot. La música no és un mer acompanyament: durant l’espectacle hi ha veu i percussió en directe. Amb aquests tres ingredients es crea una atmosfera pròpia d’un món paral·lel, on neix alguna cosa. És el final del món o el començament d’un altre?

Cap dels personatges que hi ha a dalt de l’escenari cobra més protagonisme que els altres. Tots tres es complementen a la perfecció: mentre un toca l’ukelele electrònic, l’altre s’encarrega de la flauta i el tercer fa preguntes al públic. D’aquesta manera l’espectador se sent un integrant més de la banda. Una banda que, de fet, el convida a iniciar un viatge cap a la re-evolució de l’espècie humana:

Nada hay más improbable que la vida y, aquí, todo es posible en el abecedario de las improbabilidades. La Banda del fin del mundo, propagadores de la RE-EVOLUCIÓN, os ofrecemos una desconexión con el mundo tal y como lo conocéis (…).

Al món també hi ha lloc per a la improvització. Aquest és el principal missatge de La banda del fin del mundo, encara que els seus profetes no siguin gaire optimistes. Intentar que els humans entenguin el llenguatge de la improbabilitat – afirma un megàfon vestit amb anorak – és com tractar que un porc vietnamita entengui Kant. Tot i així,  l’improvable també ocorre: Roy Sullivan, l’existència de la humanitat o la de cadascun de nosaltres mateixos n’és la prova definitiva. El caos forma part de les nostres vides. I tots els qui han passat per la Sala Hiroshima aquest febrer de 2016 ara en són una mica més conscients, gràcies a La banda del fin del mundo.

Anuncis

JEWELS: DANSA ALS CINEMES

23kwu9g

Imatge promocional de “Ballet in Cinema”. Crèdits: Bolshoi Ballet.

Els Cinemes Yelmo estrenen ‘Jewels’, de George Balanchine, a la gran pantalla

Ariadna Bruguera i Martina Alcobendas (Barcelona) -. Una temporada més, els cinemes Yelmo se sumen a ‘Ballet in Cinemas‘, iniciativa impulsada pel Bolshoi Ballet de Rússia per dur a la gran pantalla les millors obres de la dansa clàssica arreu del món. Aquest 2016 és el torn de Jewels, que s’ha projectat per primera vegada als cinemes Yelmo Icaria i Yelmo CastelldefelsYelmo Cines és una extensa xarxa de 400 sales repartides per tot el territori espanyol. L’espectador, com en qualsevol altre cinema, pot escollir d’entre les últimes pel·lícules d’estrena (tant del panorama nacional com de l’internacional). Però el que fa diferent a Yelmo Cines és que a la seva cartellera també hi ha lloc per la dansa.

Jewels no és un ballet a l’ús. Creat per George Balanchine l’abril de 1967, Jewels es divideix en tres moviments: Diamants, Rubís i Esmeraldes. Al contrari del que succeeix amb els ballets tradicionals, no hi ha cap eix temàtic que les uneixi, ni tan sols cap vincle d’estil. Per contra, Balachine representa en cada moviment una etapa diferent de la dansa.

Mentre que Esmeraldes i Diamants remeten més als primers estadis del ballet – des de l’escola romàntica francesa (Giselle) al ballet imperial rus (El llac dels cignes) -, Rubís representa l’arribada del jazz, de la modernitat i, en fi, d’Amèrica. És a Rubís on Balanchine desplega les seves arts com a coreògraf neoclàssic. Jewels s’erigeix, així, com una de les peces de transició més importants entre la dansa clàssica i la dansa moderna.

Aquí podeu veure un fragment de Rubís corresponent a una producció anterior del Bolshoi:

Amb música de Fauré (Esmeraldes), Stravinski (Rubís) i  Tchaikovsky (Diamants), George Balanchine crea un univers únic de colors i moviments que segueix sent aclamat per la crítica dels nostres dies.  Balanchine, l’home que va afirmar que “ballar és fer visible la música”, continua sent un dels coreògrafs millor valorats del segle XX. Segons la llegenda, Balanchine va crear Jewels després de visitar la joieria Van Cleef&Arpels de la Cinquena Avinguda de Nova York.

En motiu de l’estrena a Àsia de la peça Jewels de la companyia russa Bolshoi Ballet, Yelmo Cines la du a Espanya i ofereix la possibilitat de gaudir, des de la butaca del cinema i durant 125 minuts, d’una coreografia que, de moment, no arribarà als escenaris del nostre país.

L’objectiu d’aquest tipus de sessions és apropar a l’espectador la millor selecció de ballet de la temporada 2015/2016. Per a més informació sobre el preu de les entrades o la cartellera de les pròximes sessions dedicades a la dansa, feu click aquí.

 

George Balanchine, el coreògraf més influent del ballet modern

Júlia Canals (Barcelona) -. George Balanchine (1904 – 1983) és un ballarí i coreògraf americà d’origen rus. És considerat una de les figures més representatives de la dansa ja que va ser un dels fundadors del ballet neoclàssic.  La seves creacions estan influenciades tant pel ballet clàssic com per la seva vessant més moderna. Des del tradicional Marius Petipa (Don quixot, Paquita, El llac dels cignes) fins al vanguardista Kasyan Goleizovski. També és conegut per ser el fundador del New York City Ballet, una de les companyies de dansa de més renom a escala mundial.

La seva obra és molt extensa. A la dècada dels vint, Balanchine va tenir una lesió al genoll que va paralitzar la seva carrera com a ballarí per un bon temps. És aleshores quan es comença a dedicar-se plenament a la creació de peces de ball, fins a arribar a l’exitós nombre de 425 obres. La primera de totes va se La nuit (1920) i va acabar amb Noah and the flood (1981), dos anys abans de la seva mort. Entre elles, cal destacar Serenade (1924), el primer ballet del món sense argument, Apolo (1928) i Jewels (1967).

“Ballar és fer visible la música” – Geroge Balanchine

Com a coreògraf, Balanchine té un estil personal i inconfusible. Totes les seves creacions representen una combinació entre influencies russes i americanes amb la finalitat de crear un nou estil únic. Però la seva excepcionalitat com a director i creador va més enllà del resultat final. Cal destacar una peculiaritat en el procés de les seves creacions: totes elles neixen a partir de la música. Gràcies al gran coneixement musical de Balanchine, les seves peces sorgeixen de l’adaptació del moviment del cos a la música de grans compositor com Johann Sebastian Bach o Igor Stravinsky. 

A tot això, cal afegir que el seu caràcter emprenedor el va portar a fundar fins a cinc companyies de ballet diferents, totes elles de la mà de Lincoln Kistein: The Young Ballet, The Ballet Society,  Los Ballets, The American Ballet i American Ballet Caravan.