LA BANDA DEL FIN DEL MUNDO: GUIA PER A LA (RE)EVOLUCIÓ

_DSC0364

Improbabilitat, improvització, teatre i dansa de la mà de Los Corderos i Miss Q a la Sala Hiroshima

Martina Alcobendas i Ariadna Bruguera (Barcelona) -. Les probabilitats de rebre l’impacte d’un llamp al llarg de la vida són d’ 1 entre 12.000,  segons els experts. Les probabilitats de rebre’n més d’un en el període de 55 anys, doncs, són pràcticament inexistents. Tot i així, cap estadística va impedir que al nord-americà Roy Sullivan, batejat amb el pseudònim de “Parallamps humà“,  li caiguessin fins a 7 llamps entre 1942 i 1977. Amb aquesta anècdota comença La banda del fin del mundo, un espectacle que els seus autors presenten com un “curs d’iniciació a la improbabilitat”.

Los Corderos i Miss Q (alter-ego de la cantant danesa Pia Nielsen) no buscaven crear un espectacle convencional quan van idear La Banda del fin del mundo. “Ni nosotros somos una banda, ni vosotros un público normal”, comenta un dels artistes abans de donar el tret de sortida a l’espectacle. La banda del fin del mundo és una obra sui generis. Enlloc d’un micròfon, el que hi ha al final del peu és un plàtan. Enlloc de beure aigua entre coreografies i monòlegs, els artistes surten a l’escenari amb una ampolla de Xibeca. Enlloc de com a éssers humans, els tres protagonistes de La banda del fin del mundo es presenten a si mateixos com a éssers vinguts d’un altre planeta.

En un entorn apocalíptic – recreat amb elements de l’estètica steam punk i del glam rock – dos missatgers (Los Corderos) arriben a la Terra amb una missió: predicar entre la humanitat la “filosofia de la improbabilitat”. Compten, però, amb l’ajuda d’un ent superior (Miss Q) que ha estat testimoni de la vida a l’Univers des dels seus inicis. Des del miracle de la primera cel·lula fins a l’aparció de les primeres espècies. Des del naixement del primer home fins la mort dels que perden cada any la vida a les aigües del Mediterrani. L’ent superior, vestit de blanc, plora totes les seves morts.

_DSC0457

Els tres protagonistes de La Banda del fin del mundo durant l’espectacle. Crèdits de la imatge: Martina Alcobendas.

70 minuts on les paraules es barregen amb la dansa: això és La Banda del fin del mundo. Coreografies individuals i, sobretot, duals s’uneixen a monòlegs de caire existencialista, fent del moviment, el so i la paraula un tot. La música no és un mer acompanyament: durant l’espectacle hi ha veu i percussió en directe. Amb aquests tres ingredients es crea una atmosfera pròpia d’un món paral·lel, on neix alguna cosa. És el final del món o el començament d’un altre?

Cap dels personatges que hi ha a dalt de l’escenari cobra més protagonisme que els altres. Tots tres es complementen a la perfecció: mentre un toca l’ukelele electrònic, l’altre s’encarrega de la flauta i el tercer fa preguntes al públic. D’aquesta manera l’espectador se sent un integrant més de la banda. Una banda que, de fet, el convida a iniciar un viatge cap a la re-evolució de l’espècie humana:

Nada hay más improbable que la vida y, aquí, todo es posible en el abecedario de las improbabilidades. La Banda del fin del mundo, propagadores de la RE-EVOLUCIÓN, os ofrecemos una desconexión con el mundo tal y como lo conocéis (…).

Al món també hi ha lloc per a la improvització. Aquest és el principal missatge de La banda del fin del mundo, encara que els seus profetes no siguin gaire optimistes. Intentar que els humans entenguin el llenguatge de la improbabilitat – afirma un megàfon vestit amb anorak – és com tractar que un porc vietnamita entengui Kant. Tot i així,  l’improvable també ocorre: Roy Sullivan, l’existència de la humanitat o la de cadascun de nosaltres mateixos n’és la prova definitiva. El caos forma part de les nostres vides. I tots els qui han passat per la Sala Hiroshima aquest febrer de 2016 ara en són una mica més conscients, gràcies a La banda del fin del mundo.

Anuncis

Los Corderos SC, creadors d’un “teatre bastard”

_DSC0430.jpg

David Climent i Pablo Molinero, Los Corderos SC.

Júlia Canals (Barcelona) .- Los Corderos SC és una companyia teatral valenciana coneguda per ser un  referent del teatre contemporani. El grup va ser creat el 2003 per dos únics integrants: David Climent i Pablo Molinero, que ja havien coincidit abans en diverses ocasions. Els dos artistes es van conèixer a la Universitat Jaume I de Castelló, on van participar en el grup teatral La Casual (1994), vinculat a la universitat. Posteriorment, van treballar junts per diferents companyies teatrals com ara Danaus, El Teatre de l’Home Dibuixat, Pikor Teatro, La Fura dels Baus, Corp Rompu i Sol Picó Compañía de Danza, entre d’altres.

La seva primera obra va ser Crónica de José Agarrado (2003), a la que s’hi va sumar la ballarina i coreògrafa Pilar López. Durant el 2005 van produir Shakespeare Meeting-point, com a encàrrec del Festival Shakespeare de Santa Susana.  Més tard van continuar la seva carrera professional amb obres com ara El hombre visible (2007), Tocamos a dos balas por cabeza (2008), A la intemperie – una peça urbana en la que únicament van participar com a intèrprets –, El mal menor (2010) –  amb la col·laboració del Mercat de les Flors, entre d’altres – i El cielo de los tristes (2011). Les seves últimes obres han estat ULTRAinocencia i la Banda del fin del mundo.

Totes elles són testimonis de l’estil únic i incomparable de Los Corderos SC. La companyia teatral és reconeguda mundialment per haver creat un llenguatge únic caracteritzat per la fusió entre tots els tipus de comunicació possible i la combinació de diferents tècniques i disciplines escèniques: text, dansa, acrobàcia, tècnica de clown, so, llum, ritme, espai, entre d’altres. D’aquesta manera, han creat el que ells mateixos anomenen “teatre bastard”: un teatre lliure, que se surt dels convencionalismes.

Les seves creacions giren entorn la naturalesa de l’ésser humà amb la finalitat de qüestionar els conceptes que la humanitat ha interioritzat com a estables al llarg de la història. L’objectiu de la companyia és aconseguir resultats “imprevisibles” i “desconcertants” a través de la implicació emocional i física dels mateixos artistes però també del públic. Però el més característic del seu estil és el llenguatge escènic, la importància que donen a la interrelació entre la paraula i el cos.

Tals peculiaritats no podien quedar buides de reconeixement. I és que varies de les seves creacions han estat premiades: al 2006, la Crónica de José Agarrotado va rebre el Premi Aplauso Sebastià Gasch; El mal menor va rebre el premi al millor muntatge teatral del Premi Unnim de Teatre (2011); al 2011, els van guardonar amb el Premi al millor espectacle del III CENIT (Certamen Nuevos Invvestigadores Teatrales); i, finalment, El cielo de los tristes va rebre el Premi FAD Sebastià Gasch (2013).

Los Corderos SC gaudeixen de reconeixement mundial ja que algunes de les seves obres han circulat per teatres d’arreu del món. Crónica de José Agarrotado va ser interpretada a diferents escenaris del Brasil com el Festival Internacional Cêna Contemporânea de Brasília, el Teatro SESC Santana de Sao Paulo, el Festival Internacional de Londrina i FIDAE-Festival Internacional de Artes Escénicas de Montevideo.